Trinòlegs Teatre

Què et va semblar?

2007-10-03T15:16:00.000+01:00

A tu, que vas venir. Que feia dies que ho esperaves o que t'hi vas apuntar a última hora. A tu que et va agradar i a tu que creus que l'Espantaocells era molt millor. A tu, que fins i tot et vas adormir i a tu que no vas poder parar de riure. A tu que et va molar molt que combinéssim teatre i video i a tu que et sembla una excusa per allargar l'obra. A tu que et sembla que vas perdre una hora de la teva vida i a tu, que no et perderàs el pròxim per res del món.

Des de trinòlegs volem saber què us ha semblat l'obra i necessitem la vostra opinió per millorar de cares a la estrena (això de dissabte 19 era la pre-estrena). Qualsevol cosa que ens pugueu dir serà ben rebuda.

Publiqueu un comentari aquí sota (no cal estar registrat) o envieu un email a trinolegs@hotmail.com

Un petó, scrotisgradencs!

Nervis

2007-09-29T13:58:00.000+01:00

Amics,

avui, 29 de setmbre de 2007, a 2/4 d'11 de la nit al teatre Casino la Unió de Vidreres, Trinòlegs Teatre preestrena el nou espectacle titulat "Scrotisgrad". Hi ha nervis, molts nervis però anirà tot bé. Com diu l'amic Bob: "Everything is gonna be all right". Per aquells que hi volgueu assistir, aquí teniu una sèrie de coses que us poden intressar:

1) S'obren portes a les 22.00h

2) L'obra comença a les 22.30h i té una durada aproximada de 55 minuts.

3) L'entrada és gratuïta.

4) L'acte s'enmarca dins de la Fira i el Cava i el Salsafí de Vidreres. Hi haurà la possibilitat d'adquirir tickets (a preu reduït) per participar en els tastets gastronòmics que la Fira organitza l'endemà.

5) L'aforament a la sala és limitat.

Fins aquest vespre.

Salut i revolució!

11 dies (o el gat amb el casc-meló)

2007-09-18T09:38:00.000+01:00

Crear una obra de teatre és semblant a fer un puzzle. La gran diferència és que no saps si al final les peces acabaran encaixant. De vegades tot va sobre rodes i d'altres et trobes intentant fer passar un meló pel cap d'una agulla de cosir, o encara pitjor, intentes que funcioni com a barret d'un gat.

Passen els dies i cada cop el dia 29 queda més a prop. Ahir van tornar en Carles, l'Eloi i en Catxi de vacances. Ja no hi ha temps per perdre. Diumenge vam fer la última reunió per planificar aquestes dues setmanes d'assajos. Seran absolutament frenètiques. Dia sí, dia també.

Pista del dia:

El títol de l'obra serà "Scrotisgrad".

I fins aquí!

La Curta i Feliç Vida de Vladimir Penin

2007-09-13T07:14:00.000+01:00

Falten molt pocs dies pel dissabte 29 de setembre i ja anem tancant temes perquè tot estigui a punt. Que quedi clar que no serà una obra normal sinó una prova pilot, un avenç del nostre pròxim espectacle.
Avui us presentem una sèrie de fotografies del rodatge d'un fals documental que formarà part de la nostra pròxima obra. Va ser rodat el íntegrament a Vidreres el 13 de setembre de 2007. De moment, només podem avançar que aquesta peça audiovisual es titula "La Curta i Feliç Vida de Vladimir Penin" i que tindrà un pes molt important en el conjunt global de l'obra.
Els dies previs a l'estrena escriurem les nostres impressions de com està anant tot perquè sapigueu de primera mà què es viu a la companyia.
Per veure les fotos cliqueu aquí.
Salut!

Torna Trinòlegs

2007-09-06T06:47:00.000+01:00

EScatalÒCIA - Últim Capítol

2006-09-01T20:04:00.000+01:00

PLAY
L’encontre amb la Vaca significa un canvi a la meva vida artística i espiritual. En una petita granja perduda enmig de les highlands escoceses neix la primera forma d’expressió artística del segle XXI i del tercer mil•lenni: el micropoema audiovisual. Al cap de dos setmanes de penjar Vaca a Internet començo a rebre trucades de diferents diaris i televisions britàniques. Tothom vol saber-ne més. Al principi concedeixo les entrevistes al meu pis de Nicolson Street. De seguida però, me n’adono que no puc tenir 37 persones alhora dins la meva sala d’estar. Organitzo dos dies intensius per rebre els membres de la premsa a l’hotel que hi ha a Princess Street. A les 11.25 del matí del segon dia és el torn d’Edward Costanovic, un dels més prestigiosos crítics culturals contemporanis i alhora un dels meus grans referents. S’asseu a la butaca i em mira. No diu res.

PAUSE
L’èxit dels micropoemes audiovisuals no és flor d’un dia. Entre Vaca i el boom Manzaneque arreu de les illes britàniques hi ha un llarg recorregut místico-artístic. No puc parar de crear. De seguida arriben Kurti i Jo, Yara der Vogel o Peli de l’Oeste d’altres.

REC
La gent de gent de Google tenen una pàgina on tothom hi pot penjar els seus vídeos. L’adreça és http://video.google.com Com no podia ser de cap altra manera, Internet és el mitjà a través del qual es promou aquesta nova forma d’art. Aneu al cercador de la pàgina i teclegeu “Manzaneque”.

SLOW MOTION
Costanovic no em teu els ulls de sobre mentre fa girar el boli 360º amb la punta dels dits repetidament. Tots dos sabem perfectament com poden anar les coses. Si ell diu que això dels micropoemes és una tonteria ja no cal parlar-ne més: demà tornaré a no ser ningú. El seu punt de vista pesa infinitament més que el de qualsevol altre. Una gota de suor em regalima per la galta. Agafa un dels canapès que té a la tauleta del costat. Per què no pregunta res? Aquells deu, vint, trenta segons se’m fan eterns. Ho entenc. Vol que comenci jo.

PLAY
(conversa traduïda de l’anglès)
JO : Què li semblen… ?
ELL: Són una merda.
(Pausa, sospiro)
JO: M’agradaria que considerés que…
ELL: No hi ha res a considerar. Són una gran merda.
(Torno a sospirar)
JO: Però que me’n diu del..
ELL: Merda.
(Tercet sospir) (Pausa)
ELL: Són els pitjors canapès que he provat mai.
JO : Com ?
ELL : Els canapès. No valen absolutament res.
JO: Ah! (Respiro alleujat) Però i els micropoemes audiovisuals?
ELL: Mmmm… no ho sé. No n’he vist cap. Ja fa temps que faig crítica sense haver vist les obres.
JO : I què hi posarà a la seva crítica?
ELL: Digui al seu agent que deixi un sobre amb diners demà a les deu del matí a la bústia de la meva oficina. Quants més diners hi hagi més possibilitats tindrà que la crítica sigui bona.
(S’aixeca i va cap a la porta)
ELL: Adéu.
JO: Adéu.

PAUSE
El meu agent no entrega res a Costanovic i al cap de dos dies surt una crítica profundament destructiva a The Guardian. El meu ressò mediàtic cau en picat meteòricament. Tothom diu que els micropoemes no valen res, que no tenen substància, que tan sols són videoclips mal fets. És el preu que s’ha de pagar per no entrar en el joc.

FAST FORWARD
El curs acadèmic s’acaba. Tots els meus estudiants queden contents amb el màster que he impartit. Dia de graduació. Cervesa, whisky y vi blanc. Tothom engalanat. Un alumne se m’acosta i em diu: “És curiós que siguis d’un país de perdedors i que per circumstàncies de la vida hagis anat a parar a un altre país de perdedors”. Potser això és el que tenim en comú catalans i escocesos. En un moment de la nostra història vam perdre quelcom i encara ho estem buscant. Jo vaig venir sense saber sobre què escriuria. D’aquest país m’enduc moltíssimes coses. Potser la que em fa més feliç és el veure que encara que visquem tan lluny els uns dels altres… en el fons… no som tan diferents. Faig un glop d’Stella Artois i em dic “És hora de tornar a casa.” Joan Manzaneque, el Rec Clar, Edinburgh.

STOP

EScatalÒCIA - Capítol Tercer

2006-04-28T16:35:00.001+01:00

PLAY
25 de Març de 2006. Avui no és un dia normal. A partir de les 6 del matí entra en vigor la nova llei antitabac. En Jens ja va pel segon paquet de la nit. Li treu el plàstic, l’obre i n’ofereix a tots. Un dia (amb el seu inconfusible accent alemany) em va dir: “Un fumador ha de compartir els cigarretes sempre i quan n’hi quedi més d’una”. A les nits sempre surt amb tres paquets. Tot i que treu més fum que la locomotora del primer tren que va fer la línia Barcelona-Mataró, mai se les acaba fumant totes... i el traeixen els seus principis.

REWIND
L’autoestopista és americà i es diu Jesse. Caminem un parell d’hores fins que es fa de dia. Al voltant de les 9 del matí un escocès barbut i pèl-roig que deu rondar els setanta s’ofereix per portar-nos fins a la costa oest de l’illa d’Skye amb el seu 2CV. La vida pren un altre dimensió quan travesses les highlands escoceses amb un cotxe com aquest. L’home no passa dels 40 Km/h. S’agafa al volant ben fort i no treu els ulls de la carretera ni un sol segon. Els cotxes (talment coets supersònics) ens avancen fins i tot quan hi ha línia contínua. Al cap d’uns vint minuts, l’home murmura una frase totalment inintel·ligible. Rus? Xinès? Kikuyu? Songhai? No! Escocès de les terres del nord. Jesse gira el cap i em mira. La seva llengua materna és l’anglès i tampoc ha entès res. M’inclino cap endavant i posant el cap entremig dels dos seients dic secament: “Yes”.

PAUSE
Si hi ha una cosa que acabes aprenent quan vas a l’estranger és a dir Sí a tot. Hi ha cops que no saps si t’estan dient que portes la sabata descordada o si t’estan explicant el partit del Celtic del cap de setmana anterior. Al principi caus en l’error d’intentar entendre’ls i de fer-los-hi repetir les coses una vegada i un altra. Al final, però, penses que com que segurament tampoc t’estan explicant la manera de demostrar la hipòtesis de Riemann... sí i a córrer.

PLAY
El bar on fumem els nostres últims cigarrets indoors es diu The Royal Oak. Durant uns minuts em distrec jugant a trobar les set diferències entre aquest local i els pubs a Catalunya. 1) La mitjana d’edat ronda els seixanta. 2) Molta gent porta xandall i bambes. 3) En un racó dorm un gos. 4) Entrant a la dreta hi ha una llar de foc. 5) No hi ha cambreres guapes. 6) En comptes de tenir un DJ punxant els hits del moment, tenen un home cantant cançons de sempre amb una guitarra. 7) Entre cançó i cançó, un avi s’aixeca i recita, amb una sinceritat aclaparadora, un trist poema sobre la seva terra. La gent aplaudeix.

REC
Fa dos dies que vam baixar del 2CV i el cul encara em trontolla. Arribem a Fort William. Aquí és on vaig néixer i on vaig passar part de la meva infància i joventut. Em vénen al cap centenars de records: les corredisses per High Street, els berenars de galetes Hobnobs amb suc de taronja marca TESCO, les tardes a la cabana prop del port, les llargues nits escrivint la meva primera obra de teatre... La branca dels O´Sullivan en pes va emigrar cap a Glasgow a finals dels 80. Ja no m’hi queden familiars aquí, tan sols racons.

FAST FORWARD
ENTREVISTADOR: Què pensa fer amb els diners que li proporcionaran aquest premi?
MANZANEQUE: Em compraré un equip per jugar a golf. Ah, i un Macintosh que diuen que no es pengen tant com els PCs.

REWIND
Creuem gran part de Ben Nevis (el conjunt de muntanyes més important d’Escòcia) a peu. Caminem per una carretera on tan sols hi passa un cotxe cada cinc minuts. La boira no ens deixa veure com és la part alta de les muntanyes. No hi ha ningú. Tot és silenci. Crido buscant el ressò del meu propi eco però ni això. “Està tant mort que no li deu sortir a compte venir. Per la poca gent que ho intenta...”- diu Jesse. Uns cinc-cents metres més tard veiem una granja. Rebem el primer indici de vida en 10 quilòmetres a la rodona com si fos un oasi. Correm desesperadament cap a la casa amb l’esperança d’arreplegar alguna cosa per menjar. Ens aturem de sobte. Fora de la granja veiem quelcom que ens canvia la manera de percebre tot el que ens envolta, que ens fa veure el món amb uns altres ulls, que marca un abans i un després a les nostres vides. La veiem a Ella.

STOP
Per saber què troba Manzaneque visiteu: http://trinolegsteatre.blogspot.com/

Consultori Manzaneque - Edició Segona

2006-04-28T16:30:00.000+01:00

Benvolgut Dr. Manzaneque,

Sabia que hi ha una petita Bretanya a Vidreres? Sí. Sí. M’explicaré. Amb tota la il·lusió del món, vaig seguir el seu darrer consell, que m’animava a utilitzar un carretó del conegut supermercat, per a fer slalom amb els cons situats al bell mig de la carretera. Després d’agafar el tiquet i de fer aixecar la barrera, vaig trobar-me, de cop i volta, en un país diferent. Perquè abans d’entrar en el pàrquing, vaig haver de recórrer un tram d’uns 25 metres conduint pel costat esquerra! Sí. Sí. Com els britànics! I durant aquells segons em va semblar veure una parella de bobbys anglesos, un autobús de dues plantes de color vermell i un parell de senyors amb “trajo” elegant que duien bombí i paraigües. On sóc? Què passa? Vaig pensar que havia estat la meva imaginació que m’havia jugat una malapassada i, sense donar-hi més importància, vaig fer les meves compres, vaig pagar el tiquet de sortida de l’aparcament (com que hi vaig estar més d’una hora... quina barra!) i vaig carregar tota la compra a la part del darrera del meu Tot - Terreny. Però, fou a la sortida quan vaig pensar que havia d’aprofitar al màxim aquells pocs segons que ens oferien per a visitar i conèixer la petita Bretanya que tenim a Vidreres. Llavors, a poc a poc vaig enfilar la rampa de sortida del pàrquing i, efectivament, ho vaig tornar a viure: davant meu el Tàmesis, la torre de Londres, el canvi de guàrdia, Trafalgar Square... i encara, sobtadament, vaig veure un munt de gent agrupada davant del Palau de Buckingam que cridava amb bogeria: “God Save the Queen! God Save the Queen!”... Els meus ulls no ho podien creure, era la reina d’Anglaterra que arribava al seu palau amb un carruatge ben luxós, saludant a banda i banda. Vaig acostar-m’hi amb el cotxe, fins que va aparèixer un Bobby, amable i somrient, que amb senyals prou clars va indicar-me que abaixés la finestreta del vehicle. Servidora, sempre amatent a les indicacions que fan les autoritats, vaig tornar-li el somriure i vaig abaixar la finestreta. I en aquells moments, en mil·lèsimes de segons, la cara amable i somrient del policia anglès es va transformar en el rostre malhumorat i antipàtic d’un treballador del conegut supermercat que em va etzibar: “Vol fer el fotut favor de moure aquest cony de cotxe! Que no veu que ha fet una cua de mil dimonis!!!”. I no sé que pensar, estimat Doctor. La gent no em vol creure. Ja no sé què fer. Puc continuar visitant la petita Bretanya de Vidreres? Perquè, si per una petita passejadeta de res, vaig crear aquell embolic en el supermercat, imagini’s que pot passar quan em decideixi anar a l’estrena d’un musical o quan vulgui visitar el British Museum.

Espero, ansiosa, els seus savis consells.

Blanca Pil Trafa. Estimada Blanca,La Petita Bretanya existeix, és cert, jo l’he vist. El Big Ben, Trafalgar Square, Picadilly Circus, el Tàmessis, i si vas cap al final del pàrquing del supermercat, entrant a la dreta, de les places 11 i 14, hi pots veure Old Trafford, the Cavern Club, The University of Cambridge i al final, tocant la plaça 15 acostuma a seure, en un racó, William Shakespeare que em va comentar que estava escrivint la segona part de Romeu i Julieta: un drama sobrenatural que explica com Julieta maltracta psicològicament a Romeu i el suplici que aquest passa. Sí, sí, la petita Bretanya existeix, estimada Blanca. I si te’n vas al Leroy Merlin de Tarragona, podràs viure per uns instants a París: Notre Damme, el Louvre, el Senna, Montmartre... (ho trobaràs entre la secció de pega industrial i vernissos). A Girona, al LIDL, darrera la nevera dels iogurts hi ha l’Himalaia, amb els alpinistes pujant a l’Everest. L’altre dia fins i tot vaig veure en Ghandi passejant per la Rambla. Sota la carretera que va a Sils hi acaben d’instal·lar els canals de Venècia, amb els seus gondolers. Santa Coloma de Farners ara és Finlànida. I si vas al parc de Sant Salvador hi podràs veure donant voltes a un motivat Kimi Raikkonen. Sense esmentar les cataractes del Niàgara a Sant Hilari, la població indígena d’Espinelves o l’alta societat medieval que s’ha instal·lat al castell de Cardona...Després de molts estudis i investigacions he pogut constatar que el que està passant a la nostra apreciada vila és l’aplicació pràctica d’un nou tipus d’educació basat en un model similar al que s’aplica en centres com el Sant George School, al qual assisteixen alguns dels nostres vidrerencs. Mitjançant aquest pla pilot impulsat conjuntament per la Generalitat i la Unió Europea, s’està intentant fer créixer els nostres petits vidrerencs en el sí d’una educació internacional. Els nostres menuts podran experimentar des de ben petits les sensacions de pertànyer a llocs diferents de la geografia del planeta. A Vidreres li ha tocat un dels plats forts del programa, ja que com vostè ha apreciat, li ha tocat viure sota les condicions de la sempre distant Anglaterra. No s’espanti, Blanca. Canvi és progrés. De ben segur que les pròximes generacions seran les grans beneficiades d’aquestes immersions culturals tan abruptes.

Vaca (un micropoema audiovisual de Joan Manzaneque Sullivan)

2006-03-15T13:34:00.000Z

CLICA AQUÍ O PREM EL BOTÓ PLAY AL VIDEO DE SOTA PER VEURE EL QUE MANZANEQUE TROBA DURANT EL SEU VIATGE PER LES HIGHLANDS ESCOCESES

Joan Manzaneque estrena el seu primer mircopoema audiovisual Vaca. Segons paraules del mateix autor, Vaca "és una acurada exploració dels sentiments que un artista experimenta quan entra en contacte amb el sempre fascinant món boví ... una història d'amor no-corresposa entre un voyeur pastoril i un animal cornut que mostra una indiferència total envers tothom" (2006).

"Els micropoemes audiovisuals son un nou pas en el camí de captar les infinites realitats que ens rodegen i que se'ns escapen"
Costanovic, Edward. La vida a 24 fotogrames per segon (San Francisco University Press, 2005)

Consultori Manzaneque - Edició Primera

2005-12-13T13:39:00.000Z

Edició primera.

Benvolgut Dr. Manzaneque,
Després d’assabentar-me que obra la nova secció del Consultori Manzaneque a El Rec Clar, el primer que m’ha vingut al cap ha estat un dels dubtes més grans que han creuat la meva ment en tots els meus anys d’excursions a la Costa Brava (de nit, s’entén). Ja que posa la seva sapiència a l’abast de tothom li agrairia que intentés treure’m aquest dubte de sobre: realment la qualitat de l’Scotch és deguda a les immillorables fonts naturals que tenen a Escòcia? Espero que li agradi el repte i quedo a l’espera de la seva resposta
Atentament,
Poprt (pseudònim)
Rebut a través del correu electrònic

Estimat senyor Poprt,

La pregunta que vostè em planteja té dues respostes. La primera i més curta és sí. No cal ser enginyer nuclear però, per suposar que vostè espera de mi una reflexió més elaborada i àmplia sobre el món del whisky. Doncs bé, li diré que tot i que l’aigua és un element important, hi ha altres factors que també intervenen en el resultat final. Deixem clar primer que el procés d’obtenció del whisky comença deixant germinar l’ordi per després torrar-lo al foc en forn de malt i posteriorment, sotmetre’l als processos de trituració, destil·lació i fermentació Un cop el whisky és destil·lat, les substàncies derivades de la torba que es crea determinen també en gran part la naturalesa del whisky. Altres elements que intervenen són lògicament el clima i el temps que tot plegat es deixa reposar. El que cal preguntar-nos aquí però, és el següent: seria possible produir un whisky de la mateixa qualitat a Vidreres? Seria complicat, certament, però servidor no s’aventuraria a dir que fos del tot impossible. Primer de tot hauríem de buscar un lloc d’on poguéssim treure aigua. Aquí tindríem tres alternatives. Opció 1) Comprar tota l’aigua de tots els supermercats de Vidreres. Aquesta opció, tot i ser costosa, de ben segur que crearia interessants vincles econòmico-emocionals entre el nostre poble i localitats com Sant Hilari Sacalm o Arbúcies, que veurien la iniciativa amb bons ulls. Opció 2) Crear un canal artificial que connectés l’Aneto amb el Rec Clar. D’aquesta manera, tota l’aigua que baixés dels Pirineus aniria a parar a la nostra vila. Es podria fins i tot contemplar la possibilitat de fer dos carrils i utilitzar-ne un com a pista d’esquí. Opció 3) Fer servir la font de l’ajuntament. Caldrien un mínim de tres persones a jornada completa per anar emplenant garrafes sense parar. Aquesta opció però, ocasionaria problemes cívics ja que els nens assedegats a l’estiu no tindrien un oasi on apaivagar la set, cosa que podria implicar conseqüències terribles. Llavors caldria tenir en compte altres elements com el clima o la qualitat de l’ordi que no entraré a comentar en detall ja que la seva pregunta estava dirigida a l’aigua. Amic Poprt, ja veu que amb determinació i bones idees es pot fer tot. Només faltaria trobar una empresa multinacional que esponsoritzés el projecte i en qüestió de deu o dotze anys ja tindríem el Vidrerotx. Temps al temps.

Benvolgut Dr. Manzaneque,
Sóc una humil vidrerenca que, durant la temporada d’hivern, com moltíssims altres ciutadans, acostuma a anar-se’n a esquiar durant els caps de setmana. Per a mi, l’esquí forma part del meu sentit de la vida. Sento una agradable sensació quan inicio la baixada i llisco suaument per la pista, fent les giragonses pertinents per esquivar els pals i les banderes que col·loquen al bell mig de la pista. Darrerament, quan arriben els caps de setmana, acostumo a veure un seguit de cons al mig de la carretera, just al davant d’un conegut i concorregut supermercat de la nostra vila, i això em crea dubtes i neguits. El meu cap es descontrola, i el meu subconscient dóna un seguit d’ordres que procuro controlar-les tan bonament com puc... impulsivament iniciaria les maniobres pertinents per esquivar cadascun dels cons a dreta i esquerra... i uf! No sé què fer! Estic ben preocupada! M’he de deixar anar? He de continuar contenint els meus impulsos? He de passar per un altre camí? He de deixar d’anar a les pistes d’esquí? Si us plau... doni’m un consell!
Blanca (pseudònim).
Rebut a través del correu electrònic

Estimada Blanca,
El seu neguit em trasbalsa. Si realment vostè té ganes de fer slalom entre els cons de davant d’aquest supermercat, faci-ho, no ho reprimeixi. Les temptacions hi són per rendir-nos-hi, i ni servidor ni ningú hauria d’intentar evitar-les. Ara bé, abans de fer semblant animalada hauria de tenir en compte certes coses i dur a terme alguns preparatius. Si, tal com sembla, vostè vol fer slalom amb el cotxe, asseguri’s de dur una ampolla de cava i així de passada, quan arribi a la meta (ja sigui el supermercat, o el mig de la rotonda), podrà baixar del cotxe, pujar al sostre i buidar-la sobre la multitud que l’estarà aclamant o, en el seu detriment, sobre els Mossos que l’estaran a punt de detenir. De totes maneres, a un servidor li semblaria molt més interessant dur a terme el seu slalom amb un carretó del supermercat (iniciativa que podria arribar a patrocinar el mateix establiment). Per tal de fer l’slalom amb les màximes garanties li aconsello que disposi el carretó de la següent manera. A la part interior esquerra, col·loqui-hi una garrafa de 8 litres d’aigua (tots sabem que els carretons tendeixen a girar cap a la dreta) per tal de redreçar la direcció. Utilitzi un tambor de Dixan o succedani com a para-xocs davanter. Un cartró de 12 bricks de llet desnatada col·locat al calaixet del carretó (verd o taronja, segons el supermercat) li pot fer perfectament d’spoiler. Quatre ampolles de 2 litres de Trinaranjus a la part interior davantera li serviran de suspensió activa/hidràulica. Si té ganes d’escoltar música mentre condueix, no dubti a utilitzar mitja síndria com a sub-woofer (millorarà ostensiblement la qualitat dels greus). Recobreixi tot el seu nou carretó tunning amb paper de plata i (ull!) no caigui en l’error de llançar el cilindre de cartró: recicli’l com a tub d’escapament. Finalment enquibeixi (on pugui) una selecció de productes catalans que resultaran estèrils a efectes pràctics però, que si més no, faran país. Ho deixo a les seves mans.

Envieu les vostres consultes, preguntes, cabòries, dèries, neures... a
consultorimanzaneque@gmail.com
o per correu ordinari a l’adreça de la revista.

Secció coordinada pel Dr. Miquel Manzaneque,
catedràtic de psicologia Aéreoevolutiva per la Universidad de Buenos Aires (ARG)
i en l’actualitat titular de la càtedra Digeiresident
a la Université Louis Pasteur d’Estrasburg (FRA)

Extret de EL REC CLAR - Gener 2006

EScatalÒCIA (capítol segon)

2005-12-12T12:59:00.000Z

(FOTO: Manzaneque [amb barret nou] disposat a entrar a l’olimp del virtuosisme)

El dring dels gots al ser recollits per la cambrera es confon amb les notes sincopades que el petit trompetista va dibuixant. L’ambient a la sala és el de les grans ocasions. El fum de les cigarretes s’acumula prop del sostre, la banda interpreta els standards amb un virtuosisme aclaparador i el públic respon a cada monòleg amb càlids aplaudiments. M’agrada el The Jazz Bar. És un lloc molt interessant a) per la música, i b) perquè la clientela que té és increïblement diversa. S’ha acabat això de que el jazz és una música per minories! Aquí pots trobar-hi gent de tota mena: des d’autèntiques enciclopèdies vivents del jazz fins a persones que no serien capaces de distingir Dizzy Gillespie de Thelonius Monk. Però tant se val, aquí tothom disfruta a la seva manera. Al meu costat seu en Peter, un professor escocès de la Facultat d’Art Dramàtic amb qui comparteixo despatx. Ell va ser qui em va portar en aquest lloc per primera vegada i des de llavors, The Jazz Bar és lloc de peregrinatge obligat les nits dels dimarts. Peter fa un glop de la seva pinta d’Stella Artois i mirant cap a l’escenari diu: “Sembla tan fàcil”. L’home de saxo ha pres el relleu del petit trompetista i ara deleix al públic amb un solo kafkià que improvisa amb la mateixa facilitat que demostrava tenir John Wayne per matar indis. Peter té raó. A través del seu solo, el músic de jazz fa senzill allò impossible. Deixo d’intentar comprendre el que em vol comunicar i em disposo tan sols a respirar-ho. És llavors quan la cançó em sedueix, m’atrapa, m’embruixa... i de cop, tot em quadra. Hi estic bé aquí! – penso. Visc en una ciutat acollidora, m’agrada la meva feina, tinc uns alumnes que assisteixen a les meves classes amb devoció, estic prenent una cervesa en un dels llocs més cool de la ciutat i, per acabar-ho d’adobar, ahir vaig vendre els drets per tal que L’espantaocells s’ha quedat sol 2.0 pugui representar-se al West End de Londres. Em poden anar les coses més bé? La cambrera, que ara buida el cendrer triangular que hi ha damunt la taula, ens obsequia abans de marxar amb un somriure digne de pertànyer a una fulla PowerPoint en un congrés d’ortodòncia.

Matí següent. Entro al meu despatx de la Universitat i veig un plec de cartes a terra. Les recullo i hi faig un cop d’ull per sobre sense l’esperança de trobar res interessant. La majoria són de correu intern: circulars del departament, notificacions de gestió acadèmica... De cop, però, el cor em fa un salt: en una carta hi diu BBC. La obro deixant-me endur (o més ben dit posseir) pel nerviosisme i la llegeixo àvidament. Tant sol em cal reconèixer-hi tres paraules: sorry (perdó), invest (invertir) i Pingüino (pingüí). Sospiro. La BBC finalment ha decidit no produir el documental Travelling Pingüino que vaig estar rodant l’any passat. Diuen que se’ns han avançat, que un director francès que es diu Luc Jacquet ha estrenat un altre documental anomenat March of the Penguins, i que no té sentit saturar el mercat amb dues pel·lícules molt semblants. Amb la mirada perduda deixo caure la carta a terra. Una altra oportunitat perduda, un altre projecte fracassat. Encenc una cigarreta que apago pocs moments després. Quan me n’adono, n’encenc una altra. Obro l’ampolla de Campari que tot just acabo de comprar i bec. El licor comença a regalimar-me per les galtes però jo no m’aturo; la boca diu prou, el cervell diu més. Ebri de desil·lusió, acabo l’ampolla i recolzo el cap sobre l’escriptori. Desperto. El cap em roda... el llit és molt dur, no és el meu. Tinc la sensació de no reconèixer res, tinc la sensació d’haver tornat a néixer. De sobte, noto un alè al clatell. On collons t’has fotut, Manzaneque? - penso. Molt a poc a poc, giro el coll cap a la dreta. Fuck! (últimament també renego en anglès). Una dona dorm profundament al meu costat. Intento recordar com he arribat fins aquí però no hi ha manera. Sense fer soroll m’aixeco del llit i faig un cop d’ull per la finestra. És de nit. Sembla que estic en alguna espècie de motel a peu de carretera. Sense ni tan sols rentar-me la cara, busco la meva roba desesperadament i em vesteixo. Abans de sortir, un últim esguard a la dona, que ara comença a fer un soroll estrany al respirar. Si tant sols pogués recordar quelcom, un nom, un instant... però res. Surto a fora i camino buscant desesperadament un indici que em digui on sóc. Un jove autoestopista té la clau. Sóc a l’illa d’Skye a la costa oest d’Escòcia, a més de 500 km d’Edinburgh. No tinc memòria, no tinc cartera, no tinc diners, no tinc telèfon mòbil...ah! I avui és 25 de desembre. Bon Nadal, Manzaneque.

Extret de EL REC CLAR - Gener 2006

EScatalÒCIA (capítol primer)

2005-11-30T20:28:00.000Z

(FOTO: Manzaneque intentant copsar la bellesa del Parlament Escocès)

L’home, a pesar de tenir cap a 70 anys, es contorsiona d’una manera absolutament espectacular a cada frase que diu. Tot i que alguns cops surt de l’àrea de llum que els focus del teatre li proporcionen, no sembla preocupar-li. El recinte és ple de doctors, professors, graduats, postgraduats, estudiants internacionals... gent vinculada a la comunitat universitària. Tots, embadalits, intentem seguir la xerrada. Cada gest, cada crit, semblen costar-li molt més que les gotes de suor que creuen la seva cara. Però s’ho passa bé, i sobretot, ens ho fa passar bé. “All about Scotland” (Tot sobre Escòcia) és el nom d’aquesta mena de curs accelerat que l’home imparteix per tal que, en vint minuts, tots els assistents tinguem una idea de què s’hi cou a la seva terra. Durant l’espectacle, el professor reconvertit en showman arrenca vàries vegades els aplaudiments d’un auditori entregat des de la primera acrobàcia. Però sens dubte, el moment culminant és quan, a través del projector, mostra un mapa dibuixat puerilment per ell mateix i diu: “Perquè com tots sabeu, Anglaterra és una petita península situada al sud d’Escòcia”. El públic esclata a riure... A mi però, això em fa pensar. No he tingut mai l’oportunitat de veure el món des de fora. Sempre l’he vist a través de mapes que engrandeixen (o centren) el que interessa i fan més petit (o desplacen) el menys important. Aquest home veu el món d’aquesta manera. Per què el seu punt de vista no pot ser tan vàlid com el de qualsevol geògraf contrastat? Què hi ha en l’imaginari col·lectiu que hagi fet desencadenar les rialles? ¿Les coses són com un creu que són o són com els altres ens diuen que són? “No us deixeu enganyar pel mapa del temps de la BBC! Jo us puc assegurar que és així!” afegeix cridant.

Sóc Joan Manzanque Sullivan, autor i ideòleg de les obres teatrals de la companyia trinòlegsteatre. La prestigiosa University of Edinburgh, coneixedora de la meva obra, va contactar amb mi perquè volia que impartís un màster en Dramatúrgia Contemporània. Vaig acceptar. Abans de marxar, però, vaig trobar-me casualment un company col·laborador de la revista EL REC CLAR. Vam estar xerrant sobre moltíssimes coses: els partits de futbol de la nostra infància, el nostre primer carajillo de Marie Brizard a l’Oliva, el viatge que vam fer a Madrid amb dues estrangeres que vam conèixer a Lloret... Quan ja semblava que ens ho teníem tot dit i sense esperar-m’ho, el company em va dir: “Manzaneque, per què no t’animes i fas una secció per EL REC CLAR?”. “Una secció sobre què?” vaig preguntar. “Sobre el que vulguis.” I així és com va néixer EScatalÒCIA: amb la imatge d’un home pensatiu al carreró del Casino un dia plujós de tardor. Estàtic, intentava trobar un tema sobre el qual escriure. Quan me’n vaig adonar, el company ja caminava carrer avall agafat de la mà amb la seva criatura. Massa tard Manzaneque, vaig pensar. Wilde deia que l’únic requisit fonamental per escriure era tenir alguna cosa a dir. Jo, sense ni tan sols haver dit sí, havia transgredit la màxima. M’havia compromès a escriure... però sobre què? Potser sobre com afecta el clima als estudiants estrangers? Potser de com n’és de lleig el Parlament Escocès (dissenyat per un Enric Miralles, arquitecte català)? Potser sobre la vida dels esquirols als parcs públics? Potser sobre per què les vaques són insolentment lletges i peludes? O potser no calia pensar en res... Potser tan sols calia emprendre el viatge, i ser prou valent per deixar-se portar.

joanmanzaneque@gmail.com

Extret de EL REC CLAR - Novembre 2005