(FOTO: Manzaneque intentant copsar la bellesa del Parlament Escocès)L’home, a pesar de tenir cap a 70 anys, es contorsiona d’una manera absolutament espectacular a cada frase que diu. Tot i que alguns cops surt de l’àrea de llum que els focus del teatre li proporcionen, no sembla preocupar-li. El recinte és ple de doctors, professors, graduats, postgraduats, estudiants internacionals... gent vinculada a la comunitat universitària. Tots, embadalits, intentem seguir la xerrada. Cada gest, cada crit, semblen costar-li molt més que les gotes de suor que creuen la seva cara. Però s’ho passa bé, i sobretot, ens ho fa passar bé. “All about Scotland” (Tot sobre Escòcia) és el nom d’aquesta mena de curs accelerat que l’home imparteix per tal que, en vint minuts, tots els assistents tinguem una idea de què s’hi cou a la seva terra. Durant l’espectacle, el professor reconvertit en showman arrenca vàries vegades els aplaudiments d’un auditori entregat des de la primera acrobàcia. Però sens dubte, el moment culminant és quan, a través del projector, mostra un mapa dibuixat puerilment per ell mateix i diu: “Perquè com tots sabeu, Anglaterra és una petita península situada al sud d’Escòcia”. El públic esclata a riure... A mi però, això em fa pensar. No he tingut mai l’oportunitat de veure el món des de fora. Sempre l’he vist a través de mapes que engrandeixen (o centren) el que interessa i fan més petit (o desplacen) el menys important. Aquest home veu el món d’aquesta manera. Per què el seu punt de vista no pot ser tan vàlid com el de qualsevol geògraf contrastat? Què hi ha en l’imaginari col·lectiu que hagi fet desencadenar les rialles? ¿Les coses són com un creu que són o són com els altres ens diuen que són? “No us deixeu enganyar pel mapa del temps de la BBC! Jo us puc assegurar que és així!” afegeix cridant.
Sóc Joan Manzanque Sullivan, autor i ideòleg de les obres teatrals de la companyia trinòlegsteatre. La prestigiosa University of Edinburgh, coneixedora de la meva obra, va contactar amb mi perquè volia que impartís un màster en Dramatúrgia Contemporània. Vaig acceptar. Abans de marxar, però, vaig trobar-me casualment un company col·laborador de la revista EL REC CLAR. Vam estar xerrant sobre moltíssimes coses: els partits de futbol de la nostra infància, el nostre primer carajillo de Marie Brizard a l’Oliva, el viatge que vam fer a Madrid amb dues estrangeres que vam conèixer a Lloret... Quan ja semblava que ens ho teníem tot dit i sense esperar-m’ho, el company em va dir: “Manzaneque, per què no t’animes i fas una secció per EL REC CLAR?”. “Una secció sobre què?” vaig preguntar. “Sobre el que vulguis.” I així és com va néixer EScatalÒCIA: amb la imatge d’un home pensatiu al carreró del Casino un dia plujós de tardor. Estàtic, intentava trobar un tema sobre el qual escriure. Quan me’n vaig adonar, el company ja caminava carrer avall agafat de la mà amb la seva criatura. Massa tard Manzaneque, vaig pensar. Wilde deia que l’únic requisit fonamental per escriure era tenir alguna cosa a dir. Jo, sense ni tan sols haver dit sí, havia transgredit la màxima. M’havia compromès a escriure... però sobre què? Potser sobre com afecta el clima als estudiants estrangers? Potser de com n’és de lleig el Parlament Escocès (dissenyat per un Enric Miralles, arquitecte català)? Potser sobre la vida dels esquirols als parcs públics? Potser sobre per què les vaques són insolentment lletges i peludes? O potser no calia pensar en res... Potser tan sols calia emprendre el viatge, i ser prou valent per deixar-se portar.
Sóc Joan Manzanque Sullivan, autor i ideòleg de les obres teatrals de la companyia trinòlegsteatre. La prestigiosa University of Edinburgh, coneixedora de la meva obra, va contactar amb mi perquè volia que impartís un màster en Dramatúrgia Contemporània. Vaig acceptar. Abans de marxar, però, vaig trobar-me casualment un company col·laborador de la revista EL REC CLAR. Vam estar xerrant sobre moltíssimes coses: els partits de futbol de la nostra infància, el nostre primer carajillo de Marie Brizard a l’Oliva, el viatge que vam fer a Madrid amb dues estrangeres que vam conèixer a Lloret... Quan ja semblava que ens ho teníem tot dit i sense esperar-m’ho, el company em va dir: “Manzaneque, per què no t’animes i fas una secció per EL REC CLAR?”. “Una secció sobre què?” vaig preguntar. “Sobre el que vulguis.” I així és com va néixer EScatalÒCIA: amb la imatge d’un home pensatiu al carreró del Casino un dia plujós de tardor. Estàtic, intentava trobar un tema sobre el qual escriure. Quan me’n vaig adonar, el company ja caminava carrer avall agafat de la mà amb la seva criatura. Massa tard Manzaneque, vaig pensar. Wilde deia que l’únic requisit fonamental per escriure era tenir alguna cosa a dir. Jo, sense ni tan sols haver dit sí, havia transgredit la màxima. M’havia compromès a escriure... però sobre què? Potser sobre com afecta el clima als estudiants estrangers? Potser de com n’és de lleig el Parlament Escocès (dissenyat per un Enric Miralles, arquitecte català)? Potser sobre la vida dels esquirols als parcs públics? Potser sobre per què les vaques són insolentment lletges i peludes? O potser no calia pensar en res... Potser tan sols calia emprendre el viatge, i ser prou valent per deixar-se portar.
Extret de EL REC CLAR - Novembre 2005