(FOTO: Manzaneque [amb barret nou] disposat a entrar a l’olimp del virtuosisme)El dring dels gots al ser recollits per la cambrera es confon amb les notes sincopades que el petit trompetista va dibuixant. L’ambient a la sala és el de les grans ocasions. El fum de les cigarretes s’acumula prop del sostre, la banda interpreta els standards amb un virtuosisme aclaparador i el públic respon a cada monòleg amb càlids aplaudiments. M’agrada el The Jazz Bar. És un lloc molt interessant a) per la música, i b) perquè la clientela que té és increïblement diversa. S’ha acabat això de que el jazz és una música per minories! Aquí pots trobar-hi gent de tota mena: des d’autèntiques enciclopèdies vivents del jazz fins a persones que no serien capaces de distingir Dizzy Gillespie de Thelonius Monk. Però tant se val, aquí tothom disfruta a la seva manera. Al meu costat seu en Peter, un professor escocès de la Facultat d’Art Dramàtic amb qui comparteixo despatx. Ell va ser qui em va portar en aquest lloc per primera vegada i des de llavors, The Jazz Bar és lloc de peregrinatge obligat les nits dels dimarts. Peter fa un glop de la seva pinta d’Stella Artois i mirant cap a l’escenari diu: “Sembla tan fàcil”. L’home de saxo ha pres el relleu del petit trompetista i ara deleix al públic amb un solo kafkià que improvisa amb la mateixa facilitat que demostrava tenir John Wayne per matar indis. Peter té raó. A través del seu solo, el músic de jazz fa senzill allò impossible. Deixo d’intentar comprendre el que em vol comunicar i em disposo tan sols a respirar-ho. És llavors quan la cançó em sedueix, m’atrapa, m’embruixa... i de cop, tot em quadra. Hi estic bé aquí! – penso. Visc en una ciutat acollidora, m’agrada la meva feina, tinc uns alumnes que assisteixen a les meves classes amb devoció, estic prenent una cervesa en un dels llocs més cool de la ciutat i, per acabar-ho d’adobar, ahir vaig vendre els drets per tal que L’espantaocells s’ha quedat sol 2.0 pugui representar-se al West End de Londres. Em poden anar les coses més bé? La cambrera, que ara buida el cendrer triangular que hi ha damunt la taula, ens obsequia abans de marxar amb un somriure digne de pertànyer a una fulla PowerPoint en un congrés d’ortodòncia.
Matí següent. Entro al meu despatx de la Universitat i veig un plec de cartes a terra. Les recullo i hi faig un cop d’ull per sobre sense l’esperança de trobar res interessant. La majoria són de correu intern: circulars del departament, notificacions de gestió acadèmica... De cop, però, el cor em fa un salt: en una carta hi diu BBC. La obro deixant-me endur (o més ben dit posseir) pel nerviosisme i la llegeixo àvidament. Tant sol em cal reconèixer-hi tres paraules: sorry (perdó), invest (invertir) i Pingüino (pingüí). Sospiro. La BBC finalment ha decidit no produir el documental Travelling Pingüino que vaig estar rodant l’any passat. Diuen que se’ns han avançat, que un director francès que es diu Luc Jacquet ha estrenat un altre documental anomenat March of the Penguins, i que no té sentit saturar el mercat amb dues pel·lícules molt semblants. Amb la mirada perduda deixo caure la carta a terra. Una altra oportunitat perduda, un altre projecte fracassat. Encenc una cigarreta que apago pocs moments després. Quan me n’adono, n’encenc una altra. Obro l’ampolla de Campari que tot just acabo de comprar i bec. El licor comença a regalimar-me per les galtes però jo no m’aturo; la boca diu prou, el cervell diu més. Ebri de desil·lusió, acabo l’ampolla i recolzo el cap sobre l’escriptori. Desperto. El cap em roda... el llit és molt dur, no és el meu. Tinc la sensació de no reconèixer res, tinc la sensació d’haver tornat a néixer. De sobte, noto un alè al clatell. On collons t’has fotut, Manzaneque? - penso. Molt a poc a poc, giro el coll cap a la dreta. Fuck! (últimament també renego en anglès). Una dona dorm profundament al meu costat. Intento recordar com he arribat fins aquí però no hi ha manera. Sense fer soroll m’aixeco del llit i faig un cop d’ull per la finestra. És de nit. Sembla que estic en alguna espècie de motel a peu de carretera. Sense ni tan sols rentar-me la cara, busco la meva roba desesperadament i em vesteixo. Abans de sortir, un últim esguard a la dona, que ara comença a fer un soroll estrany al respirar. Si tant sols pogués recordar quelcom, un nom, un instant... però res. Surto a fora i camino buscant desesperadament un indici que em digui on sóc. Un jove autoestopista té la clau. Sóc a l’illa d’Skye a la costa oest d’Escòcia, a més de 500 km d’Edinburgh. No tinc memòria, no tinc cartera, no tinc diners, no tinc telèfon mòbil...ah! I avui és 25 de desembre. Bon Nadal, Manzaneque.
Extret de EL REC CLAR - Gener 2006