EScatalÒCIA - Últim Capítol

PLAY
L’encontre amb la Vaca significa un canvi a la meva vida artística i espiritual. En una petita granja perduda enmig de les highlands escoceses neix la primera forma d’expressió artística del segle XXI i del tercer mil•lenni: el micropoema audiovisual. Al cap de dos setmanes de penjar Vaca a Internet començo a rebre trucades de diferents diaris i televisions britàniques. Tothom vol saber-ne més. Al principi concedeixo les entrevistes al meu pis de Nicolson Street. De seguida però, me n’adono que no puc tenir 37 persones alhora dins la meva sala d’estar. Organitzo dos dies intensius per rebre els membres de la premsa a l’hotel que hi ha a Princess Street. A les 11.25 del matí del segon dia és el torn d’Edward Costanovic, un dels més prestigiosos crítics culturals contemporanis i alhora un dels meus grans referents. S’asseu a la butaca i em mira. No diu res.

PAUSE
L’èxit dels micropoemes audiovisuals no és flor d’un dia. Entre Vaca i el boom Manzaneque arreu de les illes britàniques hi ha un llarg recorregut místico-artístic. No puc parar de crear. De seguida arriben Kurti i Jo, Yara der Vogel o Peli de l’Oeste d’altres.

REC
La gent de gent de Google tenen una pàgina on tothom hi pot penjar els seus vídeos. L’adreça és http://video.google.com Com no podia ser de cap altra manera, Internet és el mitjà a través del qual es promou aquesta nova forma d’art. Aneu al cercador de la pàgina i teclegeu “Manzaneque”.

SLOW MOTION
Costanovic no em teu els ulls de sobre mentre fa girar el boli 360º amb la punta dels dits repetidament. Tots dos sabem perfectament com poden anar les coses. Si ell diu que això dels micropoemes és una tonteria ja no cal parlar-ne més: demà tornaré a no ser ningú. El seu punt de vista pesa infinitament més que el de qualsevol altre. Una gota de suor em regalima per la galta. Agafa un dels canapès que té a la tauleta del costat. Per què no pregunta res? Aquells deu, vint, trenta segons se’m fan eterns. Ho entenc. Vol que comenci jo.

PLAY
(conversa traduïda de l’anglès)
JO : Què li semblen… ?
ELL: Són una merda.
(Pausa, sospiro)
JO: M’agradaria que considerés que…
ELL: No hi ha res a considerar. Són una gran merda.
(Torno a sospirar)
JO: Però que me’n diu del..
ELL: Merda.
(Tercet sospir) (Pausa)
ELL: Són els pitjors canapès que he provat mai.
JO : Com ?
ELL : Els canapès. No valen absolutament res.
JO: Ah! (Respiro alleujat) Però i els micropoemes audiovisuals?
ELL: Mmmm… no ho sé. No n’he vist cap. Ja fa temps que faig crítica sense haver vist les obres.
JO : I què hi posarà a la seva crítica?
ELL: Digui al seu agent que deixi un sobre amb diners demà a les deu del matí a la bústia de la meva oficina. Quants més diners hi hagi més possibilitats tindrà que la crítica sigui bona.
(S’aixeca i va cap a la porta)
ELL: Adéu.
JO: Adéu.

PAUSE
El meu agent no entrega res a Costanovic i al cap de dos dies surt una crítica profundament destructiva a The Guardian. El meu ressò mediàtic cau en picat meteòricament. Tothom diu que els micropoemes no valen res, que no tenen substància, que tan sols són videoclips mal fets. És el preu que s’ha de pagar per no entrar en el joc.

FAST FORWARD
El curs acadèmic s’acaba. Tots els meus estudiants queden contents amb el màster que he impartit. Dia de graduació. Cervesa, whisky y vi blanc. Tothom engalanat. Un alumne se m’acosta i em diu: “És curiós que siguis d’un país de perdedors i que per circumstàncies de la vida hagis anat a parar a un altre país de perdedors”. Potser això és el que tenim en comú catalans i escocesos. En un moment de la nostra història vam perdre quelcom i encara ho estem buscant. Jo vaig venir sense saber sobre què escriuria. D’aquest país m’enduc moltíssimes coses. Potser la que em fa més feliç és el veure que encara que visquem tan lluny els uns dels altres… en el fons… no som tan diferents. Faig un glop d’Stella Artois i em dic “És hora de tornar a casa.” Joan Manzaneque, el Rec Clar, Edinburgh.

STOP