PLAY
25 de Març de 2006. Avui no és un dia normal. A partir de les 6 del matí entra en vigor la nova llei antitabac. En Jens ja va pel segon paquet de la nit. Li treu el plàstic, l’obre i n’ofereix a tots. Un dia (amb el seu inconfusible accent alemany) em va dir: “Un fumador ha de compartir els cigarretes sempre i quan n’hi quedi més d’una”. A les nits sempre surt amb tres paquets. Tot i que treu més fum que la locomotora del primer tren que va fer la línia Barcelona-Mataró, mai se les acaba fumant totes... i el traeixen els seus principis.
REWIND
L’autoestopista és americà i es diu Jesse. Caminem un parell d’hores fins que es fa de dia. Al voltant de les 9 del matí un escocès barbut i pèl-roig que deu rondar els setanta s’ofereix per portar-nos fins a la costa oest de l’illa d’Skye amb el seu 2CV. La vida pren un altre dimensió quan travesses les highlands escoceses amb un cotxe com aquest. L’home no passa dels 40 Km/h. S’agafa al volant ben fort i no treu els ulls de la carretera ni un sol segon. Els cotxes (talment coets supersònics) ens avancen fins i tot quan hi ha línia contínua. Al cap d’uns vint minuts, l’home murmura una frase totalment inintel·ligible. Rus? Xinès? Kikuyu? Songhai? No! Escocès de les terres del nord. Jesse gira el cap i em mira. La seva llengua materna és l’anglès i tampoc ha entès res. M’inclino cap endavant i posant el cap entremig dels dos seients dic secament: “Yes”.
PAUSE
Si hi ha una cosa que acabes aprenent quan vas a l’estranger és a dir Sí a tot. Hi ha cops que no saps si t’estan dient que portes la sabata descordada o si t’estan explicant el partit del Celtic del cap de setmana anterior. Al principi caus en l’error d’intentar entendre’ls i de fer-los-hi repetir les coses una vegada i un altra. Al final, però, penses que com que segurament tampoc t’estan explicant la manera de demostrar la hipòtesis de Riemann... sí i a córrer.
PLAY
El bar on fumem els nostres últims cigarrets indoors es diu The Royal Oak. Durant uns minuts em distrec jugant a trobar les set diferències entre aquest local i els pubs a Catalunya. 1) La mitjana d’edat ronda els seixanta. 2) Molta gent porta xandall i bambes. 3) En un racó dorm un gos. 4) Entrant a la dreta hi ha una llar de foc. 5) No hi ha cambreres guapes. 6) En comptes de tenir un DJ punxant els hits del moment, tenen un home cantant cançons de sempre amb una guitarra. 7) Entre cançó i cançó, un avi s’aixeca i recita, amb una sinceritat aclaparadora, un trist poema sobre la seva terra. La gent aplaudeix.
REC
Fa dos dies que vam baixar del 2CV i el cul encara em trontolla. Arribem a Fort William. Aquí és on vaig néixer i on vaig passar part de la meva infància i joventut. Em vénen al cap centenars de records: les corredisses per High Street, els berenars de galetes Hobnobs amb suc de taronja marca TESCO, les tardes a la cabana prop del port, les llargues nits escrivint la meva primera obra de teatre... La branca dels O´Sullivan en pes va emigrar cap a Glasgow a finals dels 80. Ja no m’hi queden familiars aquí, tan sols racons.
FAST FORWARD
ENTREVISTADOR: Què pensa fer amb els diners que li proporcionaran aquest premi?
MANZANEQUE: Em compraré un equip per jugar a golf. Ah, i un Macintosh que diuen que no es pengen tant com els PCs.
REWIND
Creuem gran part de Ben Nevis (el conjunt de muntanyes més important d’Escòcia) a peu. Caminem per una carretera on tan sols hi passa un cotxe cada cinc minuts. La boira no ens deixa veure com és la part alta de les muntanyes. No hi ha ningú. Tot és silenci. Crido buscant el ressò del meu propi eco però ni això. “Està tant mort que no li deu sortir a compte venir. Per la poca gent que ho intenta...”- diu Jesse. Uns cinc-cents metres més tard veiem una granja. Rebem el primer indici de vida en 10 quilòmetres a la rodona com si fos un oasi. Correm desesperadament cap a la casa amb l’esperança d’arreplegar alguna cosa per menjar. Ens aturem de sobte. Fora de la granja veiem quelcom que ens canvia la manera de percebre tot el que ens envolta, que ens fa veure el món amb uns altres ulls, que marca un abans i un després a les nostres vides. La veiem a Ella.
STOP
Per saber què troba Manzaneque visiteu: http://trinolegsteatre.blogspot.com/
EScatalÒCIA - Capítol Tercer
divendres, d’abril 28, 2006 | Publicat per Joan Manzaneque a 16:35 0 comentaris
Consultori Manzaneque - Edició Segona
Benvolgut Dr. Manzaneque,
Sabia que hi ha una petita Bretanya a Vidreres? Sí. Sí. M’explicaré. Amb tota la il·lusió del món, vaig seguir el seu darrer consell, que m’animava a utilitzar un carretó del conegut supermercat, per a fer slalom amb els cons situats al bell mig de la carretera. Després d’agafar el tiquet i de fer aixecar la barrera, vaig trobar-me, de cop i volta, en un país diferent. Perquè abans d’entrar en el pàrquing, vaig haver de recórrer un tram d’uns 25 metres conduint pel costat esquerra! Sí. Sí. Com els britànics! I durant aquells segons em va semblar veure una parella de bobbys anglesos, un autobús de dues plantes de color vermell i un parell de senyors amb “trajo” elegant que duien bombí i paraigües. On sóc? Què passa? Vaig pensar que havia estat la meva imaginació que m’havia jugat una malapassada i, sense donar-hi més importància, vaig fer les meves compres, vaig pagar el tiquet de sortida de l’aparcament (com que hi vaig estar més d’una hora... quina barra!) i vaig carregar tota la compra a la part del darrera del meu Tot - Terreny. Però, fou a la sortida quan vaig pensar que havia d’aprofitar al màxim aquells pocs segons que ens oferien per a visitar i conèixer la petita Bretanya que tenim a Vidreres. Llavors, a poc a poc vaig enfilar la rampa de sortida del pàrquing i, efectivament, ho vaig tornar a viure: davant meu el Tàmesis, la torre de Londres, el canvi de guàrdia, Trafalgar Square... i encara, sobtadament, vaig veure un munt de gent agrupada davant del Palau de Buckingam que cridava amb bogeria: “God Save the Queen! God Save the Queen!”... Els meus ulls no ho podien creure, era la reina d’Anglaterra que arribava al seu palau amb un carruatge ben luxós, saludant a banda i banda. Vaig acostar-m’hi amb el cotxe, fins que va aparèixer un Bobby, amable i somrient, que amb senyals prou clars va indicar-me que abaixés la finestreta del vehicle. Servidora, sempre amatent a les indicacions que fan les autoritats, vaig tornar-li el somriure i vaig abaixar la finestreta. I en aquells moments, en mil·lèsimes de segons, la cara amable i somrient del policia anglès es va transformar en el rostre malhumorat i antipàtic d’un treballador del conegut supermercat que em va etzibar: “Vol fer el fotut favor de moure aquest cony de cotxe! Que no veu que ha fet una cua de mil dimonis!!!”. I no sé que pensar, estimat Doctor. La gent no em vol creure. Ja no sé què fer. Puc continuar visitant la petita Bretanya de Vidreres? Perquè, si per una petita passejadeta de res, vaig crear aquell embolic en el supermercat, imagini’s que pot passar quan em decideixi anar a l’estrena d’un musical o quan vulgui visitar el British Museum.
Espero, ansiosa, els seus savis consells.
Blanca Pil Trafa. Estimada Blanca,La Petita Bretanya existeix, és cert, jo l’he vist. El Big Ben, Trafalgar Square, Picadilly Circus, el Tàmessis, i si vas cap al final del pàrquing del supermercat, entrant a la dreta, de les places 11 i 14, hi pots veure Old Trafford, the Cavern Club, The University of Cambridge i al final, tocant la plaça 15 acostuma a seure, en un racó, William Shakespeare que em va comentar que estava escrivint la segona part de Romeu i Julieta: un drama sobrenatural que explica com Julieta maltracta psicològicament a Romeu i el suplici que aquest passa. Sí, sí, la petita Bretanya existeix, estimada Blanca. I si te’n vas al Leroy Merlin de Tarragona, podràs viure per uns instants a París: Notre Damme, el Louvre, el Senna, Montmartre... (ho trobaràs entre la secció de pega industrial i vernissos). A Girona, al LIDL, darrera la nevera dels iogurts hi ha l’Himalaia, amb els alpinistes pujant a l’Everest. L’altre dia fins i tot vaig veure en Ghandi passejant per la Rambla. Sota la carretera que va a Sils hi acaben d’instal·lar els canals de Venècia, amb els seus gondolers. Santa Coloma de Farners ara és Finlànida. I si vas al parc de Sant Salvador hi podràs veure donant voltes a un motivat Kimi Raikkonen. Sense esmentar les cataractes del Niàgara a Sant Hilari, la població indígena d’Espinelves o l’alta societat medieval que s’ha instal·lat al castell de Cardona...Després de molts estudis i investigacions he pogut constatar que el que està passant a la nostra apreciada vila és l’aplicació pràctica d’un nou tipus d’educació basat en un model similar al que s’aplica en centres com el Sant George School, al qual assisteixen alguns dels nostres vidrerencs. Mitjançant aquest pla pilot impulsat conjuntament per la Generalitat i la Unió Europea, s’està intentant fer créixer els nostres petits vidrerencs en el sí d’una educació internacional. Els nostres menuts podran experimentar des de ben petits les sensacions de pertànyer a llocs diferents de la geografia del planeta. A Vidreres li ha tocat un dels plats forts del programa, ja que com vostè ha apreciat, li ha tocat viure sota les condicions de la sempre distant Anglaterra. No s’espanti, Blanca. Canvi és progrés. De ben segur que les pròximes generacions seran les grans beneficiades d’aquestes immersions culturals tan abruptes.
Sabia que hi ha una petita Bretanya a Vidreres? Sí. Sí. M’explicaré. Amb tota la il·lusió del món, vaig seguir el seu darrer consell, que m’animava a utilitzar un carretó del conegut supermercat, per a fer slalom amb els cons situats al bell mig de la carretera. Després d’agafar el tiquet i de fer aixecar la barrera, vaig trobar-me, de cop i volta, en un país diferent. Perquè abans d’entrar en el pàrquing, vaig haver de recórrer un tram d’uns 25 metres conduint pel costat esquerra! Sí. Sí. Com els britànics! I durant aquells segons em va semblar veure una parella de bobbys anglesos, un autobús de dues plantes de color vermell i un parell de senyors amb “trajo” elegant que duien bombí i paraigües. On sóc? Què passa? Vaig pensar que havia estat la meva imaginació que m’havia jugat una malapassada i, sense donar-hi més importància, vaig fer les meves compres, vaig pagar el tiquet de sortida de l’aparcament (com que hi vaig estar més d’una hora... quina barra!) i vaig carregar tota la compra a la part del darrera del meu Tot - Terreny. Però, fou a la sortida quan vaig pensar que havia d’aprofitar al màxim aquells pocs segons que ens oferien per a visitar i conèixer la petita Bretanya que tenim a Vidreres. Llavors, a poc a poc vaig enfilar la rampa de sortida del pàrquing i, efectivament, ho vaig tornar a viure: davant meu el Tàmesis, la torre de Londres, el canvi de guàrdia, Trafalgar Square... i encara, sobtadament, vaig veure un munt de gent agrupada davant del Palau de Buckingam que cridava amb bogeria: “God Save the Queen! God Save the Queen!”... Els meus ulls no ho podien creure, era la reina d’Anglaterra que arribava al seu palau amb un carruatge ben luxós, saludant a banda i banda. Vaig acostar-m’hi amb el cotxe, fins que va aparèixer un Bobby, amable i somrient, que amb senyals prou clars va indicar-me que abaixés la finestreta del vehicle. Servidora, sempre amatent a les indicacions que fan les autoritats, vaig tornar-li el somriure i vaig abaixar la finestreta. I en aquells moments, en mil·lèsimes de segons, la cara amable i somrient del policia anglès es va transformar en el rostre malhumorat i antipàtic d’un treballador del conegut supermercat que em va etzibar: “Vol fer el fotut favor de moure aquest cony de cotxe! Que no veu que ha fet una cua de mil dimonis!!!”. I no sé que pensar, estimat Doctor. La gent no em vol creure. Ja no sé què fer. Puc continuar visitant la petita Bretanya de Vidreres? Perquè, si per una petita passejadeta de res, vaig crear aquell embolic en el supermercat, imagini’s que pot passar quan em decideixi anar a l’estrena d’un musical o quan vulgui visitar el British Museum.
Espero, ansiosa, els seus savis consells.
Blanca Pil Trafa. Estimada Blanca,La Petita Bretanya existeix, és cert, jo l’he vist. El Big Ben, Trafalgar Square, Picadilly Circus, el Tàmessis, i si vas cap al final del pàrquing del supermercat, entrant a la dreta, de les places 11 i 14, hi pots veure Old Trafford, the Cavern Club, The University of Cambridge i al final, tocant la plaça 15 acostuma a seure, en un racó, William Shakespeare que em va comentar que estava escrivint la segona part de Romeu i Julieta: un drama sobrenatural que explica com Julieta maltracta psicològicament a Romeu i el suplici que aquest passa. Sí, sí, la petita Bretanya existeix, estimada Blanca. I si te’n vas al Leroy Merlin de Tarragona, podràs viure per uns instants a París: Notre Damme, el Louvre, el Senna, Montmartre... (ho trobaràs entre la secció de pega industrial i vernissos). A Girona, al LIDL, darrera la nevera dels iogurts hi ha l’Himalaia, amb els alpinistes pujant a l’Everest. L’altre dia fins i tot vaig veure en Ghandi passejant per la Rambla. Sota la carretera que va a Sils hi acaben d’instal·lar els canals de Venècia, amb els seus gondolers. Santa Coloma de Farners ara és Finlànida. I si vas al parc de Sant Salvador hi podràs veure donant voltes a un motivat Kimi Raikkonen. Sense esmentar les cataractes del Niàgara a Sant Hilari, la població indígena d’Espinelves o l’alta societat medieval que s’ha instal·lat al castell de Cardona...Després de molts estudis i investigacions he pogut constatar que el que està passant a la nostra apreciada vila és l’aplicació pràctica d’un nou tipus d’educació basat en un model similar al que s’aplica en centres com el Sant George School, al qual assisteixen alguns dels nostres vidrerencs. Mitjançant aquest pla pilot impulsat conjuntament per la Generalitat i la Unió Europea, s’està intentant fer créixer els nostres petits vidrerencs en el sí d’una educació internacional. Els nostres menuts podran experimentar des de ben petits les sensacions de pertànyer a llocs diferents de la geografia del planeta. A Vidreres li ha tocat un dels plats forts del programa, ja que com vostè ha apreciat, li ha tocat viure sota les condicions de la sempre distant Anglaterra. No s’espanti, Blanca. Canvi és progrés. De ben segur que les pròximes generacions seran les grans beneficiades d’aquestes immersions culturals tan abruptes.
Publicat per Joan Manzaneque a 16:30 0 comentaris
Subscriure's a:
Missatges (Atom)