Benvolgut Dr. Manzaneque,
Sabia que hi ha una petita Bretanya a Vidreres? Sí. Sí. M’explicaré. Amb tota la il·lusió del món, vaig seguir el seu darrer consell, que m’animava a utilitzar un carretó del conegut supermercat, per a fer slalom amb els cons situats al bell mig de la carretera. Després d’agafar el tiquet i de fer aixecar la barrera, vaig trobar-me, de cop i volta, en un país diferent. Perquè abans d’entrar en el pàrquing, vaig haver de recórrer un tram d’uns 25 metres conduint pel costat esquerra! Sí. Sí. Com els britànics! I durant aquells segons em va semblar veure una parella de bobbys anglesos, un autobús de dues plantes de color vermell i un parell de senyors amb “trajo” elegant que duien bombí i paraigües. On sóc? Què passa? Vaig pensar que havia estat la meva imaginació que m’havia jugat una malapassada i, sense donar-hi més importància, vaig fer les meves compres, vaig pagar el tiquet de sortida de l’aparcament (com que hi vaig estar més d’una hora... quina barra!) i vaig carregar tota la compra a la part del darrera del meu Tot - Terreny. Però, fou a la sortida quan vaig pensar que havia d’aprofitar al màxim aquells pocs segons que ens oferien per a visitar i conèixer la petita Bretanya que tenim a Vidreres. Llavors, a poc a poc vaig enfilar la rampa de sortida del pàrquing i, efectivament, ho vaig tornar a viure: davant meu el Tàmesis, la torre de Londres, el canvi de guàrdia, Trafalgar Square... i encara, sobtadament, vaig veure un munt de gent agrupada davant del Palau de Buckingam que cridava amb bogeria: “God Save the Queen! God Save the Queen!”... Els meus ulls no ho podien creure, era la reina d’Anglaterra que arribava al seu palau amb un carruatge ben luxós, saludant a banda i banda. Vaig acostar-m’hi amb el cotxe, fins que va aparèixer un Bobby, amable i somrient, que amb senyals prou clars va indicar-me que abaixés la finestreta del vehicle. Servidora, sempre amatent a les indicacions que fan les autoritats, vaig tornar-li el somriure i vaig abaixar la finestreta. I en aquells moments, en mil·lèsimes de segons, la cara amable i somrient del policia anglès es va transformar en el rostre malhumorat i antipàtic d’un treballador del conegut supermercat que em va etzibar: “Vol fer el fotut favor de moure aquest cony de cotxe! Que no veu que ha fet una cua de mil dimonis!!!”. I no sé que pensar, estimat Doctor. La gent no em vol creure. Ja no sé què fer. Puc continuar visitant la petita Bretanya de Vidreres? Perquè, si per una petita passejadeta de res, vaig crear aquell embolic en el supermercat, imagini’s que pot passar quan em decideixi anar a l’estrena d’un musical o quan vulgui visitar el British Museum.
Espero, ansiosa, els seus savis consells.
Blanca Pil Trafa. Estimada Blanca,La Petita Bretanya existeix, és cert, jo l’he vist. El Big Ben, Trafalgar Square, Picadilly Circus, el Tàmessis, i si vas cap al final del pàrquing del supermercat, entrant a la dreta, de les places 11 i 14, hi pots veure Old Trafford, the Cavern Club, The University of Cambridge i al final, tocant la plaça 15 acostuma a seure, en un racó, William Shakespeare que em va comentar que estava escrivint la segona part de Romeu i Julieta: un drama sobrenatural que explica com Julieta maltracta psicològicament a Romeu i el suplici que aquest passa. Sí, sí, la petita Bretanya existeix, estimada Blanca. I si te’n vas al Leroy Merlin de Tarragona, podràs viure per uns instants a París: Notre Damme, el Louvre, el Senna, Montmartre... (ho trobaràs entre la secció de pega industrial i vernissos). A Girona, al LIDL, darrera la nevera dels iogurts hi ha l’Himalaia, amb els alpinistes pujant a l’Everest. L’altre dia fins i tot vaig veure en Ghandi passejant per la Rambla. Sota la carretera que va a Sils hi acaben d’instal·lar els canals de Venècia, amb els seus gondolers. Santa Coloma de Farners ara és Finlànida. I si vas al parc de Sant Salvador hi podràs veure donant voltes a un motivat Kimi Raikkonen. Sense esmentar les cataractes del Niàgara a Sant Hilari, la població indígena d’Espinelves o l’alta societat medieval que s’ha instal·lat al castell de Cardona...Després de molts estudis i investigacions he pogut constatar que el que està passant a la nostra apreciada vila és l’aplicació pràctica d’un nou tipus d’educació basat en un model similar al que s’aplica en centres com el Sant George School, al qual assisteixen alguns dels nostres vidrerencs. Mitjançant aquest pla pilot impulsat conjuntament per la Generalitat i la Unió Europea, s’està intentant fer créixer els nostres petits vidrerencs en el sí d’una educació internacional. Els nostres menuts podran experimentar des de ben petits les sensacions de pertànyer a llocs diferents de la geografia del planeta. A Vidreres li ha tocat un dels plats forts del programa, ja que com vostè ha apreciat, li ha tocat viure sota les condicions de la sempre distant Anglaterra. No s’espanti, Blanca. Canvi és progrés. De ben segur que les pròximes generacions seran les grans beneficiades d’aquestes immersions culturals tan abruptes.
Sabia que hi ha una petita Bretanya a Vidreres? Sí. Sí. M’explicaré. Amb tota la il·lusió del món, vaig seguir el seu darrer consell, que m’animava a utilitzar un carretó del conegut supermercat, per a fer slalom amb els cons situats al bell mig de la carretera. Després d’agafar el tiquet i de fer aixecar la barrera, vaig trobar-me, de cop i volta, en un país diferent. Perquè abans d’entrar en el pàrquing, vaig haver de recórrer un tram d’uns 25 metres conduint pel costat esquerra! Sí. Sí. Com els britànics! I durant aquells segons em va semblar veure una parella de bobbys anglesos, un autobús de dues plantes de color vermell i un parell de senyors amb “trajo” elegant que duien bombí i paraigües. On sóc? Què passa? Vaig pensar que havia estat la meva imaginació que m’havia jugat una malapassada i, sense donar-hi més importància, vaig fer les meves compres, vaig pagar el tiquet de sortida de l’aparcament (com que hi vaig estar més d’una hora... quina barra!) i vaig carregar tota la compra a la part del darrera del meu Tot - Terreny. Però, fou a la sortida quan vaig pensar que havia d’aprofitar al màxim aquells pocs segons que ens oferien per a visitar i conèixer la petita Bretanya que tenim a Vidreres. Llavors, a poc a poc vaig enfilar la rampa de sortida del pàrquing i, efectivament, ho vaig tornar a viure: davant meu el Tàmesis, la torre de Londres, el canvi de guàrdia, Trafalgar Square... i encara, sobtadament, vaig veure un munt de gent agrupada davant del Palau de Buckingam que cridava amb bogeria: “God Save the Queen! God Save the Queen!”... Els meus ulls no ho podien creure, era la reina d’Anglaterra que arribava al seu palau amb un carruatge ben luxós, saludant a banda i banda. Vaig acostar-m’hi amb el cotxe, fins que va aparèixer un Bobby, amable i somrient, que amb senyals prou clars va indicar-me que abaixés la finestreta del vehicle. Servidora, sempre amatent a les indicacions que fan les autoritats, vaig tornar-li el somriure i vaig abaixar la finestreta. I en aquells moments, en mil·lèsimes de segons, la cara amable i somrient del policia anglès es va transformar en el rostre malhumorat i antipàtic d’un treballador del conegut supermercat que em va etzibar: “Vol fer el fotut favor de moure aquest cony de cotxe! Que no veu que ha fet una cua de mil dimonis!!!”. I no sé que pensar, estimat Doctor. La gent no em vol creure. Ja no sé què fer. Puc continuar visitant la petita Bretanya de Vidreres? Perquè, si per una petita passejadeta de res, vaig crear aquell embolic en el supermercat, imagini’s que pot passar quan em decideixi anar a l’estrena d’un musical o quan vulgui visitar el British Museum.
Espero, ansiosa, els seus savis consells.
Blanca Pil Trafa. Estimada Blanca,La Petita Bretanya existeix, és cert, jo l’he vist. El Big Ben, Trafalgar Square, Picadilly Circus, el Tàmessis, i si vas cap al final del pàrquing del supermercat, entrant a la dreta, de les places 11 i 14, hi pots veure Old Trafford, the Cavern Club, The University of Cambridge i al final, tocant la plaça 15 acostuma a seure, en un racó, William Shakespeare que em va comentar que estava escrivint la segona part de Romeu i Julieta: un drama sobrenatural que explica com Julieta maltracta psicològicament a Romeu i el suplici que aquest passa. Sí, sí, la petita Bretanya existeix, estimada Blanca. I si te’n vas al Leroy Merlin de Tarragona, podràs viure per uns instants a París: Notre Damme, el Louvre, el Senna, Montmartre... (ho trobaràs entre la secció de pega industrial i vernissos). A Girona, al LIDL, darrera la nevera dels iogurts hi ha l’Himalaia, amb els alpinistes pujant a l’Everest. L’altre dia fins i tot vaig veure en Ghandi passejant per la Rambla. Sota la carretera que va a Sils hi acaben d’instal·lar els canals de Venècia, amb els seus gondolers. Santa Coloma de Farners ara és Finlànida. I si vas al parc de Sant Salvador hi podràs veure donant voltes a un motivat Kimi Raikkonen. Sense esmentar les cataractes del Niàgara a Sant Hilari, la població indígena d’Espinelves o l’alta societat medieval que s’ha instal·lat al castell de Cardona...Després de molts estudis i investigacions he pogut constatar que el que està passant a la nostra apreciada vila és l’aplicació pràctica d’un nou tipus d’educació basat en un model similar al que s’aplica en centres com el Sant George School, al qual assisteixen alguns dels nostres vidrerencs. Mitjançant aquest pla pilot impulsat conjuntament per la Generalitat i la Unió Europea, s’està intentant fer créixer els nostres petits vidrerencs en el sí d’una educació internacional. Els nostres menuts podran experimentar des de ben petits les sensacions de pertànyer a llocs diferents de la geografia del planeta. A Vidreres li ha tocat un dels plats forts del programa, ja que com vostè ha apreciat, li ha tocat viure sota les condicions de la sempre distant Anglaterra. No s’espanti, Blanca. Canvi és progrés. De ben segur que les pròximes generacions seran les grans beneficiades d’aquestes immersions culturals tan abruptes.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada